El dret a la vida privada i a la confidencialitat de la correspondència al lloc de treball: límits a la vigilància per part de les empreses.
Introducció:
El 5 de setembre del 2017, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va dictar una Sentència considerant que la vigilància de les comunicacions electròniques d’una persona treballadora suposa una vulneració del dret al respecte de la seva vida privada i de la seva correspondència, però amb importants matisos que confirmen els últims pronunciaments
nacionals. Desprès d’un llarg periple judicial, l’assumpte Barbulescu. C. Rumania ha acabat amb una decisió del TEDH que perfila els límits de la vigilància realitzada per les empreses.
Antecedents:
Amb tres anys d’antiguitat a l’empresa per la que prestava serveis com enginyer encarregat de ventes, Mihai Barbulescu va se acomiadat per haver fet un ús personal del compte Yahoo Messenger, obert a petició dels seus superiors. L’ús va consistir en un intercanvi de correus electrònics amb el seu germà i la seva novia, alguns dels quals revestien un caràcter íntim. Davant la negativa del treballador a acceptar els fets, l’empresa li va entregar 45 pàgines de transcripció corresponents a les seves comunicacions entre el 5 i el 12 de juliol del 2007.
Com a fet rellevant s’ha de destacar que el 3 de juliol del 2007, l’empresa va fer circular entre els treballadors una nota informativa on s’indicava que una treballadora havia sigut acomiadada per fer un ús personal de internet, el telèfon i de la fotocopiadora.
Barbulescu va impugnar l’acomiadament davant els tribunals de Rumania, al·legant que la decisió de l’empresa devia considerar-se nul·la per infringir el seu dret a la confidencialitat de la correspondència, vulnerant el disposat a la Constitució y al codi penal del seu país. No obstant això, els tribunals nacionals van donar la raó a l’empresa raonant que, sent una eina posada a disposició per la seva utilització professional, aquesta tenia el dret de fixar les regles del joc per l’ús d’internet. Un altre element que és var tenir en compte va ser el fet de que el treballador va tenir coneixement de les normes internes de l’empresa a través de la nota que informava de l’acomiadament de la treballadora.
Una vegada esgotada la piràmide judicial del seu país sense obtenir una sentencia favorable, Barbulescu sol·licita l’emparament del TEDH basant-se, concretament, en l’article 8 de la Convenció europea dels drets humans, el qual empara el dret al respecte a la vida privada i familiar, al domicili i a la confidencialitat de la correspondència.
El 12 de gener del 2016, el TEDH dictaminà per 6 vots a 1 que no s’havia produït cap vulneració de l’article 8, considerant que les jurisdiccions nacionals havien ponderat justa i equilibradament els interessos en joc: el respecte a la vida privada i el dret de l’empresa a adoptar les mesures necessàries per garantir el seu funcionament. Finalment, a petició de Barbulescu, la decisió va ser sotmesa a la consideració de la Gran Sala, composada per 17 jutges que van donar un gir de 180 graus a l’assumpte.
Decisió de la Gran Sala del TEDH:
En efecte, per 11 vots a 6, el tribunal europeu ha dictaminat que el reglament intern d’una empresa no pot reduir a zero, l’exercici de la vida privada i la confidencialitat de la correspondència al lloc de treball, incloent els casos en els que els treballadors tinguin ple coneixement de la normativa.
Segons la Sentència, les autoritats nacionals de Romania “no han arribat al just equilibri entre els interessos en joc” i “no han protegit correctament” els drets de Barbulescu. Concretament, assenyala, les autoritats nacionals no van investigar si el treballador havia sigut advertit de la possibilitat de que l’empresa establís mesures concretes de vigilància, de la naturalesa d’aquestes mesures i de la possibilitat de que l’empresa accedís al
contingut de les comunicacions. En segon lloc, tampoc van comprovar l’existència de raons legitimes que poguessin justificar la decisió de vigilar les comunicacions de Barbulescu. En tercer lloc, les autoritats nacionals ni tan sols van entrar a valorar l’abast concret de la intromissió a la vida privada del treballador per part de l’empresa, que va imprimir 45 pàgines de les seves comunicacions, ni si aquella hagués pogut aconseguir el mateixos objectius d’una forma menys intrusiva. Per últim, la Sentència destaca la desproporció entre l’actuació del treballador i el castic rebut, el més alt previst dins del règim disciplinari. Totes aquestes circumstàncies no van ser tingudes en compte per els tribunals nacionals, impossibilitant-li una justa valoració de l’assumpte.
En definitiva, d’acord amb les normes internacionals i europees (la Directiva 95/46/CE i la recomanació CM/Rec (2015) 5 del Comitè de Ministres dels Estats membres sobre tractament de les dades de caràcter personal en el marc de les relacions laborals), abans de procedir a la vigilància de les seves comunicacions, l’empresa ha d’advertir abans al treballador, sobretot quan les mesures impliquen un accés al seu contingut.
La decisió del tribunal avala, doncs, la direcció adoptada per la jurisprudència espanyola, exposada a la Sentència de la Sala IV del Tribunal Supremo de 26-9-07 (rec. 966/06), decisión en la que se apoyan la mayoría de decisiones judiciales.